I és que allargar el cap de setmana des de dijous al matí fins dilluns ben entrada la matinada mola.
Pels que no ho sabeu, aquest cap de setmana vaig ser per Barcelona. I perdoneu si no ho sabíeu, tenia el temps tan just i tanta gent per veure que amb prou feines vaig dormir 7 hores cada nit. Mons pares i l'Anna, l'Andrea i els amics tan del Claret com de la uni també m'han de perdonar: no vaig poder passar el temps que hauria volgut per cadascú. Per les vacances ho intentaré. I intentaré veure tothom que no he vist.
És interessant tornar a casa quan fa temps que no t'hi sents. Tot és familiar, tot està al seu lloc i res és nou. Les relacions d'allà (i que em perdonin els Erasmus que em llegeixin, segurament pensen el mateix) són enormes comparades amb les d'aquí que, al cap i a la fi, tenen poc més de dos mesos de vida i difícilment arribaran mai a ser com les d'allà. I que consti que no em queixo de la gent que he tingut el plaer de conèixer aquí!
I per acabar el cap de setmana -no, dilluns no tenia classe- el partit del segle, del mil·leni, de l'eó. A les 5 ja estava nerviós. A les 6 era insuportable. A les 9 no tenia dits. Per sort els gols van anar caient com cau l'aigua de la dutxa i els nervis van deixar pas a una cara de felicitat autèntica que agraeixo tenir de tant en tant. Des d'aquí voldria agrair a tots els madridistes erasmus que em vau saludar. Luis i Victor, a vosotros especialmente: olé vuestras pollas.
Ah, i a sobre els resultats de les eleccions no em desagraden!
Si tots els caps de setmana fossin iguals, no sé si això seria el cel o l'infern.
Fins aviat!
dimarts, 30 de novembre del 2010
dissabte, 20 de novembre del 2010
trenitalia
Els vols d'Spanair de Venècia Marco Polo a Barcelona surten a les 14.10. Això vol dir que, comptant les dues hores de tren des d'Udine fins a Venècia Mestre; els 30 minuts bons de bus fins l'aeroport, i l'hora i mitja d'antelació que et recomanen que arribis a l'aeroport abans de que surti el vol; hauria d'agafar el tren cap a les 10 del matí. Com que sempre pot haver-hi imprevistos, el sentit comú diu que agafis el d'abans per no anar just de temps pel món...
És a dir, agafar el tren a les 8.07 del matí.
Cosa que voldrà dir, arribar, com a tard, i si tot va bé, a les 11 del matí a l'aeroport. TRES hores abans de que surti el vol i gairebé hora i mitja abans que sobri la cinta de facturació.
Òbviament, he pensat moltes vegades en agafar el tren de les 10 i arribar a Marco Polo a les 12.30. Fins dimarts passat.
Dimarts passat vaig arribar a l'estació d'Udine per agafar el tren de les 8.07 per anar a classe a Pordenone (ja explicaré un altre dia què hi faig i perquè hi vaig). La meva sorpresa va ser quan vaig veure que a les 8.05 encara no havia passat el tren de les 7.42. [Incís: el tren de les 8.07 arriba a Venècia, el de les 7.42 a Sacile. Per sort, ambdós passen per Pordenone]. Bo doncs, gairebé mitja hora de retard en el tren. L'agafo amb retard sobre el qe hauria agafat normalment i ens quedem parats a Casarsa, la segona estació del trajecte. Amablement per megafonia ens informen que a causa de no se sap ben bé què, el tren estarà 50 minuts parat. OH SÍ! El no se sap ben bé què era una dona de 60 i molts, 70 i pocs que havia caigut (suposo que per la frenada). Vaig tenir ocasió de veure la dona mentre baixava del tren per fer un cafè a la cafeteria de l'estació i vaig poder comprovar que no s'havia fet res més enllà de l'ensurt. La bona dona feia el que fan totes les dones grans que són el centre d'atenció: explicar-ho a tothom amb cara de "m'estan torturant".
La sort que vam tenir va ser que, tot i tenir temps de fer un capuccino i llegir de pe a pa la Gazzetta dello Sport, a més d'intentar seguir una conversa; el tren que venia darrere necessitava arribar a l'estació per evitar un motí dels passatgers. Així dons, i amb només 40 minuts de retard sobre l'horari del meu tren (i 1.10 sobre el del tren de Sacile) vaig arribar a Pordenone i Trenitalia (sí, es diu així) em va aconsellar que agafés el tren de les 8.07, per si de cas.
És a dir, agafar el tren a les 8.07 del matí.
Cosa que voldrà dir, arribar, com a tard, i si tot va bé, a les 11 del matí a l'aeroport. TRES hores abans de que surti el vol i gairebé hora i mitja abans que sobri la cinta de facturació.
Òbviament, he pensat moltes vegades en agafar el tren de les 10 i arribar a Marco Polo a les 12.30. Fins dimarts passat.
Dimarts passat vaig arribar a l'estació d'Udine per agafar el tren de les 8.07 per anar a classe a Pordenone (ja explicaré un altre dia què hi faig i perquè hi vaig). La meva sorpresa va ser quan vaig veure que a les 8.05 encara no havia passat el tren de les 7.42. [Incís: el tren de les 8.07 arriba a Venècia, el de les 7.42 a Sacile. Per sort, ambdós passen per Pordenone]. Bo doncs, gairebé mitja hora de retard en el tren. L'agafo amb retard sobre el qe hauria agafat normalment i ens quedem parats a Casarsa, la segona estació del trajecte. Amablement per megafonia ens informen que a causa de no se sap ben bé què, el tren estarà 50 minuts parat. OH SÍ! El no se sap ben bé què era una dona de 60 i molts, 70 i pocs que havia caigut (suposo que per la frenada). Vaig tenir ocasió de veure la dona mentre baixava del tren per fer un cafè a la cafeteria de l'estació i vaig poder comprovar que no s'havia fet res més enllà de l'ensurt. La bona dona feia el que fan totes les dones grans que són el centre d'atenció: explicar-ho a tothom amb cara de "m'estan torturant".
La sort que vam tenir va ser que, tot i tenir temps de fer un capuccino i llegir de pe a pa la Gazzetta dello Sport, a més d'intentar seguir una conversa; el tren que venia darrere necessitava arribar a l'estació per evitar un motí dels passatgers. Així dons, i amb només 40 minuts de retard sobre l'horari del meu tren (i 1.10 sobre el del tren de Sacile) vaig arribar a Pordenone i Trenitalia (sí, es diu així) em va aconsellar que agafés el tren de les 8.07, per si de cas.
dilluns, 15 de novembre del 2010
italianes...
Per demanda del poble caic en la conya de parlar d'aquests éssers mitificats que són les femelles humanes italianes.
Parlo d'éssers mitificats perquè sempre es parla d'Itàlia com un país on tothom és guapo, ric i menja pasta i pizza. Només la tercera és certa.
Les italianes són com qualsevol altre grup de dones del món: n'hi ha de millors i pitjors, n'hi ha de totes les mides i colors que vulguis, i n'hi ha de simpàtiques i antipàtiques. Com a tot arreu, vaja.
El que pot diferenciar a les italianes de la resta és una sola cosa. Es tracta d'un defecte generalitzat que es veu a simple vista i que fa que la testosterona decideixi que és millor fer calaix per millors ocasions.
Parlo senzillament de L'ENORME NAS QUE TENEN pràcticament totes. És normal que hi hagi gent amb el nas petit (servidor) i amb el nas gros, el que no és normal és el percentatge de nassos grossos que hi ha a Transalpilàndia.
No m'he preocupat de descobrir si, com diuen de les portugueses, es depilen o no. Quan els meus corresponsals m'informin ja ho publicaré en portada.
Seguiré informant, si es dóna el cas.
Per cert, és molt divertida la publicitat italiana. Com que òbviament les dones maques venen més que qualsevol altra cosa, les col·loquen fins i tot a la publicitat de joguines.
Parlo d'éssers mitificats perquè sempre es parla d'Itàlia com un país on tothom és guapo, ric i menja pasta i pizza. Només la tercera és certa.
Les italianes són com qualsevol altre grup de dones del món: n'hi ha de millors i pitjors, n'hi ha de totes les mides i colors que vulguis, i n'hi ha de simpàtiques i antipàtiques. Com a tot arreu, vaja.
El que pot diferenciar a les italianes de la resta és una sola cosa. Es tracta d'un defecte generalitzat que es veu a simple vista i que fa que la testosterona decideixi que és millor fer calaix per millors ocasions.
Parlo senzillament de L'ENORME NAS QUE TENEN pràcticament totes. És normal que hi hagi gent amb el nas petit (servidor) i amb el nas gros, el que no és normal és el percentatge de nassos grossos que hi ha a Transalpilàndia.
No m'he preocupat de descobrir si, com diuen de les portugueses, es depilen o no. Quan els meus corresponsals m'informin ja ho publicaré en portada.
Seguiré informant, si es dóna el cas.
Per cert, és molt divertida la publicitat italiana. Com que òbviament les dones maques venen més que qualsevol altra cosa, les col·loquen fins i tot a la publicitat de joguines.
dilluns, 8 de novembre del 2010
Ah Venezia!
El cap de setmana de les sorpreses va començar agafant un tren cap a Venècia que no sabia on m'acabaria portant Ella.
I em va acabar portant a un hotelet espectacular a Margera, just al costat de Venècia per passar-hi dos dies i mig de nassos (llàstima del temps...).
Divendres mateix vam anar a Venècia i ens la vam recórrer sencera per acabar arribant al pont de Rialto i a San Marco. La ciutat em va sorprendre per ser capaç de fer-te passar per carrers que algú amb sobrepès no pot travessar (i no exagero gaire), al costat dels milions de canals, ponts, pontets i esglésies que hi ha. LA veritat és que és una ciutat molt recomanable per visitar, però com en totes les ciutats eminentment turístiques i no massa grans, no és una ciutat en la qual viuria. No sé si seria capaç de suportar tants guiris passant per davant de casa a totes hores.
Al vespre vam sopar a l'hotel i a clapar que dissabte...
...dissabte tocava llevar-se d'hora per tornar a Venècia, tot i que aquest cop vam fer una passejada curta abans de dinar per poder tenir temps d'agafar un vaporetto i fer cap a Murano, on fan els vidres tan famosos i, diuen, intrencables.
Murano és una illa petita prop de Venècia que no té massa per veure a part dels vidres i el fet de no tenir ni un sol cotxe: qui es vol desplaçar per la ciutat o bé va a peu, o bé agafa la llanxa.
Al vespre vaig celebrar l'any amb Ella i a dormir encara més d'hora que diumenge...
...diumenge a les 7.30 diana per agafar els respectius vols i trens per tornar a les ciutats d'origen.
Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura i, en castellà, lo bueno si breve dos veces bueno, però a mi no m'acaba de convèncer. No m'hagués fer res tenir més dies amb Ella a Venècia per anar visitant illes i anar coneixent racons.
Què hi farem.
I em va acabar portant a un hotelet espectacular a Margera, just al costat de Venècia per passar-hi dos dies i mig de nassos (llàstima del temps...).
Divendres mateix vam anar a Venècia i ens la vam recórrer sencera per acabar arribant al pont de Rialto i a San Marco. La ciutat em va sorprendre per ser capaç de fer-te passar per carrers que algú amb sobrepès no pot travessar (i no exagero gaire), al costat dels milions de canals, ponts, pontets i esglésies que hi ha. LA veritat és que és una ciutat molt recomanable per visitar, però com en totes les ciutats eminentment turístiques i no massa grans, no és una ciutat en la qual viuria. No sé si seria capaç de suportar tants guiris passant per davant de casa a totes hores.
Al vespre vam sopar a l'hotel i a clapar que dissabte...
...dissabte tocava llevar-se d'hora per tornar a Venècia, tot i que aquest cop vam fer una passejada curta abans de dinar per poder tenir temps d'agafar un vaporetto i fer cap a Murano, on fan els vidres tan famosos i, diuen, intrencables.
Murano és una illa petita prop de Venècia que no té massa per veure a part dels vidres i el fet de no tenir ni un sol cotxe: qui es vol desplaçar per la ciutat o bé va a peu, o bé agafa la llanxa.
Al vespre vaig celebrar l'any amb Ella i a dormir encara més d'hora que diumenge...
...diumenge a les 7.30 diana per agafar els respectius vols i trens per tornar a les ciutats d'origen.
Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura i, en castellà, lo bueno si breve dos veces bueno, però a mi no m'acaba de convèncer. No m'hagués fer res tenir més dies amb Ella a Venècia per anar visitant illes i anar coneixent racons.
Què hi farem.
dijous, 4 de novembre del 2010
italians...
El dijous 21 d'octubre, es a dir, fa exactament 2 setmanes vam anar a contractar internet amb Vodafone. Ens van donar el router i ens van dir que en 10-12 dies ens el vindrien a instal.lar. Fins aqui tot correcte.
El dimarts passat ens vam llevar a les 10 perque havia de venir el tecnic. No va venir. Va venir ahir, ho va instal.lar tot i, oh sorpresa! encara no tenim activada la linia d'ADSL.
Estem esperant si avui o dema ens l'activen...
Aquest es un dels exemples de quan dic que a Udine la gent te el pitjor d'Italia i del centre d'Europa.
Conductors bojos, xulos i tira-canyes. A les 10 a dormir i a les 7 am a tocar el piano, dinar a les 12 i sopar a les 7. A les 3 tot tancat.
En fi, tambe hi ha bona gent, obviament.
Tot i aixo, Se li acaba agafant carinyo a aquesta ciutat...
El dimarts passat ens vam llevar a les 10 perque havia de venir el tecnic. No va venir. Va venir ahir, ho va instal.lar tot i, oh sorpresa! encara no tenim activada la linia d'ADSL.
Estem esperant si avui o dema ens l'activen...
Aquest es un dels exemples de quan dic que a Udine la gent te el pitjor d'Italia i del centre d'Europa.
Conductors bojos, xulos i tira-canyes. A les 10 a dormir i a les 7 am a tocar el piano, dinar a les 12 i sopar a les 7. A les 3 tot tancat.
En fi, tambe hi ha bona gent, obviament.
Tot i aixo, Se li acaba agafant carinyo a aquesta ciutat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)