Doncs sí, ja sóc a casa (per fi).
He de dir que pel viatge de tornada Udine em va regalar uns meravellosos 4º sota 0 en l'estona entre el pis i l'estació i TrenItalia em va regalar 1 magnífica hora d'espera per a que els gaudis de valent! A més, els de TrenItalia s'ho van currar encara més i el tren tenia uns cartells on hi posava "Riscaldamento guasto", és a dir, que no hi havia calefacció i no n'hi va haver fins gairebé l'arribada a Venècia Mestre, l'estació de destí.
Vull agrair des d'aquí els esforços de TrenItalia perquè enganxés un bon constipat. No ho han aconseguit pels pèls!
A Venècia no hi feia gaire menys fred, al contrari, el vent de mar encara l'accentuava més. Per desgràcia (o per sort, vist lo vist) no va començar a nevar fins que ja era a l'aeroport. La neu va fer que se'ns gelessin les ales de l'avió u sortíssim 30 minuts tard. Almenys no feia fred.
No tinc massa sort amb la neu, les dues vegades que ha nevat a Udine, ho ha fet quan jo era a Barcelona. I es veu que avui hi ha uns 15-20 cm de neu a la capital del Friuli! En fi, que la gaudeixin els que encara hi són. Jo espero que nevi més al gener i el febrer.
Bé, com que aquest blog parla de l'erasmus i ara sóc a casa, crec que quedarà sense activitat fins que torni a Udine (en principi el 17 de gener) si no és que m'atrapa la inspiració pel mig algun dia.
Bones festes a tothom!
dissabte, 18 de desembre del 2010
divendres, 10 de desembre del 2010
FRED
Així en majúscules.
Si, ja sé que tenir mínimes de 2-3 graus sota 0 no és res comparat amb altres llocs, però què voleu que us digui? Per un habitant del Barcelonès com jo, baixar de 5 graus ja significa fer tots els possibles per no sortir de casa... Imagineu amb 0 graus!
I, de fet, tampoc m'hauria de queixar tant perquè avui he fet una cosa que feia mesos que no feia: prendre el sol.
Com que després de 10 dies sense veure aquella rodona groga i vermella que hi ha al cel, tenia ganes de gaudir-ne, m'he col·locat la taula sota la finestra, l'he obert i he començat a passar apunts i estudiar (dilluns tercer i darrer examen). Com que no feia fred, si no més aviat calor, fins i tot he comès la gosadia d'estar gairebé tota l'estona sense samarreta i al sol.
Pels treballadors de davant de casa devia ser curiós veure un paio amb ulleres de sol i sense samarreta davant l'ordinador durant el parell d'hores que m'ha durat l'invent...
Això sí, és anar-se'n el sol i carda un fred que pela! Ara mateix tenim 2 graus sota 0 i fins demà al matí no tornarem a pujar a positiu. Ja us explicaré si he pogut tornar a fer el meu invent o no.
La veritat és que vivint en un lloc on tens sol més de 250 dies a l'any, no t'adones de com d'important és. La gent està més alegre, tens més ganes de fer coses i de sortir al carrer, etc. Això sí, el fet que l'últim cop que vam tenir sol 3 dies seguits, encara anés en màniga curta fa que avui una mica més i surti al carrer amb un simple jersei. Sort que el seny que sembla que m'està donant el maleït queixal de l'idem (quina setmaneta m'ha donat... dopat (ara que torna a estar de moda) d'ibuprofens fins a les celles) ha fet que a l'últim segon agafés l'abric, els guants i el tub aquest de tela que abriga al coll i que mai he sabut com es diu en català.
En fi, les meves disculpes per la manca d'actualitzacions durant 10 dies. Cada cop tinc menys coses per explicar més enllà del dia a dia. Segurament la propera actualització parlarà de la meva cuina i, sobretot, de la de l'Özgur, el meu company de pis turc. Avanço que s'ha aprimat 7 kg des que és aquí.
Les mares que llegiu això... en fi... no us espanteu quan ho llegiu.
Per cert, presento les meves disculpes oficials a la meva tieta Pilarín i a totes les dones que es van sentir incloses al grup de dones que va dels seixanta-i-molts als setanta-i-pocs que vaig acusar generalitzant fa un parell de blogs. N'hi ha que són autèntiques heroïnes per la vida que porten. Un petó per totes elles.
Fins aviat!
Si, ja sé que tenir mínimes de 2-3 graus sota 0 no és res comparat amb altres llocs, però què voleu que us digui? Per un habitant del Barcelonès com jo, baixar de 5 graus ja significa fer tots els possibles per no sortir de casa... Imagineu amb 0 graus!
I, de fet, tampoc m'hauria de queixar tant perquè avui he fet una cosa que feia mesos que no feia: prendre el sol.
Com que després de 10 dies sense veure aquella rodona groga i vermella que hi ha al cel, tenia ganes de gaudir-ne, m'he col·locat la taula sota la finestra, l'he obert i he començat a passar apunts i estudiar (dilluns tercer i darrer examen). Com que no feia fred, si no més aviat calor, fins i tot he comès la gosadia d'estar gairebé tota l'estona sense samarreta i al sol.
Pels treballadors de davant de casa devia ser curiós veure un paio amb ulleres de sol i sense samarreta davant l'ordinador durant el parell d'hores que m'ha durat l'invent...
Això sí, és anar-se'n el sol i carda un fred que pela! Ara mateix tenim 2 graus sota 0 i fins demà al matí no tornarem a pujar a positiu. Ja us explicaré si he pogut tornar a fer el meu invent o no.
La veritat és que vivint en un lloc on tens sol més de 250 dies a l'any, no t'adones de com d'important és. La gent està més alegre, tens més ganes de fer coses i de sortir al carrer, etc. Això sí, el fet que l'últim cop que vam tenir sol 3 dies seguits, encara anés en màniga curta fa que avui una mica més i surti al carrer amb un simple jersei. Sort que el seny que sembla que m'està donant el maleït queixal de l'idem (quina setmaneta m'ha donat... dopat (ara que torna a estar de moda) d'ibuprofens fins a les celles) ha fet que a l'últim segon agafés l'abric, els guants i el tub aquest de tela que abriga al coll i que mai he sabut com es diu en català.
En fi, les meves disculpes per la manca d'actualitzacions durant 10 dies. Cada cop tinc menys coses per explicar més enllà del dia a dia. Segurament la propera actualització parlarà de la meva cuina i, sobretot, de la de l'Özgur, el meu company de pis turc. Avanço que s'ha aprimat 7 kg des que és aquí.
Les mares que llegiu això... en fi... no us espanteu quan ho llegiu.
Per cert, presento les meves disculpes oficials a la meva tieta Pilarín i a totes les dones que es van sentir incloses al grup de dones que va dels seixanta-i-molts als setanta-i-pocs que vaig acusar generalitzant fa un parell de blogs. N'hi ha que són autèntiques heroïnes per la vida que porten. Un petó per totes elles.
Fins aviat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)