Ara sí, aquest és l'últim cop que escric en aquest blog. La veritat és que em sap greu no haver-hi escrit més i haver-vos explicat més coses. Els Erasmus em sembla que són com abans la mili: una mina d'anècdotes que un dia explicaré en alguna sobretaula d'aquelles llargues en família.
Com a experiència és brutal, i més per algú com jo que no havia viscut mai sol més d'unes setmanes. He après, em sembla, a viure, a ser autònom, etc.
M'ha quedat per presentar la gent que he conegut allà. Ho he fet expressament, en cap cas vull deixar-me ningú o que algú que es pensés que hi sortiria i al final no hi surt per un descuit. Si de cas, ja en parlaré a les sobretaules també!
En fi, moltes gràcies per la paciència i per llegir-me.
dimecres, 16 de febrer del 2011
divendres, 11 de febrer del 2011
És l'hora dels adéus
No és pas tòpic el títol del post...
Doncs això, ja torno a ser a casa després d'un viatge de masses hores i sense dormir la nit anterior.
Quedarà un post per fer un resum del que ha estat el meu erasmus, però mentrestant, aviso de que, precisament, el blog caurà en l'oblit després del proper post.
Doncs això, ja torno a ser a casa després d'un viatge de masses hores i sense dormir la nit anterior.
Quedarà un post per fer un resum del que ha estat el meu erasmus, però mentrestant, aviso de que, precisament, el blog caurà en l'oblit després del proper post.
divendres, 4 de febrer del 2011
Spaghetti fins a la sopa
Vaig avisar que aquest blog moriria sol, abandonat i sense ningú al seu costat. Està passant, però pel que em queda d'Erasmus, intentaré fer-li aquests últims moments més fàcils i donar-li la mà fins que li hagi de fer l'eutanàsia per evitar que pateixi innecessàriament.
Menys d'una setmana, aquest és el temps que em queda d'Erasmus. 6 dies i 6 nits que estaran envoltats de comiats, festes i spaghetti.
Spaghetti, sí, aquesta pasta allargada i prima que és absolutament deliciosa quan NO N'HAS DE MENJAR PER DINAR I PER SOPAR DURANT 3 DIES SEGUITS per manca d'altres aliments.
Com que sabia que havia de marxar, vaig comprar el menjar just per l'últim mes. I vaig apurar tant que fins una recent injecció de capital estranger, només tenia 1 kilo d'spaghetti per acompanyar carn, peix, pa amb tomàquet i, una mica més i, la llet de l'esmorzar. Sort que ara ja tinc més coses i he deixat els spaghetti de banda per uns dies, sé que tornaran, però ja no serà tan traumàtic.
He de dir que ja me'ls he menjat de totes les maneres possibles: sols amb oli i formatge, amb tomàquet, a la bolonyesa, a la napolitana, a la carbonara, amb peix, amb carn... Però al final cansen, i molt!
En fi, aquesta setmana escriuré abans de marxar cap a Barcelona City i tornar a la rutina casolana (que ara trobo a faltar, no mentiré a l'hipotètic lector).
Aupos, com diuen per l'Ebre.
Menys d'una setmana, aquest és el temps que em queda d'Erasmus. 6 dies i 6 nits que estaran envoltats de comiats, festes i spaghetti.
Spaghetti, sí, aquesta pasta allargada i prima que és absolutament deliciosa quan NO N'HAS DE MENJAR PER DINAR I PER SOPAR DURANT 3 DIES SEGUITS per manca d'altres aliments.
Com que sabia que havia de marxar, vaig comprar el menjar just per l'últim mes. I vaig apurar tant que fins una recent injecció de capital estranger, només tenia 1 kilo d'spaghetti per acompanyar carn, peix, pa amb tomàquet i, una mica més i, la llet de l'esmorzar. Sort que ara ja tinc més coses i he deixat els spaghetti de banda per uns dies, sé que tornaran, però ja no serà tan traumàtic.
He de dir que ja me'ls he menjat de totes les maneres possibles: sols amb oli i formatge, amb tomàquet, a la bolonyesa, a la napolitana, a la carbonara, amb peix, amb carn... Però al final cansen, i molt!
En fi, aquesta setmana escriuré abans de marxar cap a Barcelona City i tornar a la rutina casolana (que ara trobo a faltar, no mentiré a l'hipotètic lector).
Aupos, com diuen per l'Ebre.
dijous, 27 de gener del 2011
invents casolans
Ai si ma mare m'hagués vist ahir al migdia just abans de fer el dinar!
Posar la carn al forn no va ser difícil, no més que altres vegades i no menys que gratar-ne el nas quan em pica.
Els problemes van venir quan vaig voler obrir la llauna de mongetes blanques que tenia per la nevera... l'obridor no sortia d'enlloc. Lluny de quedar-me sense les meves mongetes, vaig idear un pla magistral per obrir la llauna amb l'Ale, el meu company de pis granaí (sí, sense N):
Aprofitant que ens estaven canviant les persianes al pis i que hi corria una caixa d'eines, vam agafar el martell i un ganivet que corria per la cuina i vaig obrir la llauna a cops de martell com si estigues fent una estàtua de marbre.
Mare, no et preocupis, no em vaig tallar ni res!
Per cert, avui he acabat els exàmens i he començat vacances, altre cop, fins que torni a Barcelona, d'aquí justament 14 dies.
Les notes? Vergonyoses: 9,3 a dret i 10 a tele. Si ho arribo a saber abans, em quedo aquí tot l'any i apuja la mitjana de l'expedient!
El nivell és baix, baix, sí (o almenys m'ho sembla en comparació amb la UAB). Però que "em treguin lo ballat" tu!
Posar la carn al forn no va ser difícil, no més que altres vegades i no menys que gratar-ne el nas quan em pica.
Els problemes van venir quan vaig voler obrir la llauna de mongetes blanques que tenia per la nevera... l'obridor no sortia d'enlloc. Lluny de quedar-me sense les meves mongetes, vaig idear un pla magistral per obrir la llauna amb l'Ale, el meu company de pis granaí (sí, sense N):
Aprofitant que ens estaven canviant les persianes al pis i que hi corria una caixa d'eines, vam agafar el martell i un ganivet que corria per la cuina i vaig obrir la llauna a cops de martell com si estigues fent una estàtua de marbre.
Mare, no et preocupis, no em vaig tallar ni res!
Per cert, avui he acabat els exàmens i he començat vacances, altre cop, fins que torni a Barcelona, d'aquí justament 14 dies.
Les notes? Vergonyoses: 9,3 a dret i 10 a tele. Si ho arribo a saber abans, em quedo aquí tot l'any i apuja la mitjana de l'expedient!
El nivell és baix, baix, sí (o almenys m'ho sembla en comparació amb la UAB). Però que "em treguin lo ballat" tu!
dimecres, 19 de gener del 2011
El retorn
Sí, ja torno a ser a Udine, bé, crec que és Udine. Tinc els meus dubtes que no sigui Silent Hill. Ho dic per la boira, de moment i fins ara només sé que és Udine perquè la gent no sembla massa zombie. Si hi ha novetats, ja ho sabreu.
Si no m'equivoco, i si ho faig el meu pare ja m'estirarà de les orelles, la boira és, ironies del destí, signe de bon temps: la pressió atmosfèrica fa que els núvols no es puguin escapar de les zones fondes. I pel que sembla des de Venècia fins a Udine, n'és una.
No, encara no he vist el sol des que sóc aquí. I ja en fa 48 hores!
No ha canviat gaire res en aquest mes que he estat fora. El pis continua semblant una comuna hippie: ahir érem 8 vivint-hi; internet no funciona perquè el mòdem va decidir morir ahir al matí i he de tirar de l'internet de la facultat per estar connectat al món, i la meva imaginació culinària continua en bona forma.
Després de l'èxit del pollastre a la cervesa o els revoltims de verdures, avui han fet la seva aparició estel·lar els spaghetti amb peix! No crec que em mori de fam mentre no em faci por provar coses estranyes com avui o tants altres dies (mítics macarrons amb salsa de tomàquet i ou).
Avui també he fet l'examen més difícil de la meva vida. El professor ha arribat una hora tard i el meu examen ha durat, més o menys, 10 segons. La nota? 28 sobre 30, cosa que fa que em quedi un 8,5 a Diritto della informazione e dei media. (Òbviament lo de difícil del principi era sarcàstic). He de dir que el nivell que he vist en la meva facultat és bastant més baix que el que gaudeixo a Barcelona.
En fi, fins la propera!
Si no m'equivoco, i si ho faig el meu pare ja m'estirarà de les orelles, la boira és, ironies del destí, signe de bon temps: la pressió atmosfèrica fa que els núvols no es puguin escapar de les zones fondes. I pel que sembla des de Venècia fins a Udine, n'és una.
No, encara no he vist el sol des que sóc aquí. I ja en fa 48 hores!
No ha canviat gaire res en aquest mes que he estat fora. El pis continua semblant una comuna hippie: ahir érem 8 vivint-hi; internet no funciona perquè el mòdem va decidir morir ahir al matí i he de tirar de l'internet de la facultat per estar connectat al món, i la meva imaginació culinària continua en bona forma.
Després de l'èxit del pollastre a la cervesa o els revoltims de verdures, avui han fet la seva aparició estel·lar els spaghetti amb peix! No crec que em mori de fam mentre no em faci por provar coses estranyes com avui o tants altres dies (mítics macarrons amb salsa de tomàquet i ou).
Avui també he fet l'examen més difícil de la meva vida. El professor ha arribat una hora tard i el meu examen ha durat, més o menys, 10 segons. La nota? 28 sobre 30, cosa que fa que em quedi un 8,5 a Diritto della informazione e dei media. (Òbviament lo de difícil del principi era sarcàstic). He de dir que el nivell que he vist en la meva facultat és bastant més baix que el que gaudeixo a Barcelona.
En fi, fins la propera!
dissabte, 18 de desembre del 2010
A casa!
Doncs sí, ja sóc a casa (per fi).
He de dir que pel viatge de tornada Udine em va regalar uns meravellosos 4º sota 0 en l'estona entre el pis i l'estació i TrenItalia em va regalar 1 magnífica hora d'espera per a que els gaudis de valent! A més, els de TrenItalia s'ho van currar encara més i el tren tenia uns cartells on hi posava "Riscaldamento guasto", és a dir, que no hi havia calefacció i no n'hi va haver fins gairebé l'arribada a Venècia Mestre, l'estació de destí.
Vull agrair des d'aquí els esforços de TrenItalia perquè enganxés un bon constipat. No ho han aconseguit pels pèls!
A Venècia no hi feia gaire menys fred, al contrari, el vent de mar encara l'accentuava més. Per desgràcia (o per sort, vist lo vist) no va començar a nevar fins que ja era a l'aeroport. La neu va fer que se'ns gelessin les ales de l'avió u sortíssim 30 minuts tard. Almenys no feia fred.
No tinc massa sort amb la neu, les dues vegades que ha nevat a Udine, ho ha fet quan jo era a Barcelona. I es veu que avui hi ha uns 15-20 cm de neu a la capital del Friuli! En fi, que la gaudeixin els que encara hi són. Jo espero que nevi més al gener i el febrer.
Bé, com que aquest blog parla de l'erasmus i ara sóc a casa, crec que quedarà sense activitat fins que torni a Udine (en principi el 17 de gener) si no és que m'atrapa la inspiració pel mig algun dia.
Bones festes a tothom!
He de dir que pel viatge de tornada Udine em va regalar uns meravellosos 4º sota 0 en l'estona entre el pis i l'estació i TrenItalia em va regalar 1 magnífica hora d'espera per a que els gaudis de valent! A més, els de TrenItalia s'ho van currar encara més i el tren tenia uns cartells on hi posava "Riscaldamento guasto", és a dir, que no hi havia calefacció i no n'hi va haver fins gairebé l'arribada a Venècia Mestre, l'estació de destí.
Vull agrair des d'aquí els esforços de TrenItalia perquè enganxés un bon constipat. No ho han aconseguit pels pèls!
A Venècia no hi feia gaire menys fred, al contrari, el vent de mar encara l'accentuava més. Per desgràcia (o per sort, vist lo vist) no va començar a nevar fins que ja era a l'aeroport. La neu va fer que se'ns gelessin les ales de l'avió u sortíssim 30 minuts tard. Almenys no feia fred.
No tinc massa sort amb la neu, les dues vegades que ha nevat a Udine, ho ha fet quan jo era a Barcelona. I es veu que avui hi ha uns 15-20 cm de neu a la capital del Friuli! En fi, que la gaudeixin els que encara hi són. Jo espero que nevi més al gener i el febrer.
Bé, com que aquest blog parla de l'erasmus i ara sóc a casa, crec que quedarà sense activitat fins que torni a Udine (en principi el 17 de gener) si no és que m'atrapa la inspiració pel mig algun dia.
Bones festes a tothom!
divendres, 10 de desembre del 2010
FRED
Així en majúscules.
Si, ja sé que tenir mínimes de 2-3 graus sota 0 no és res comparat amb altres llocs, però què voleu que us digui? Per un habitant del Barcelonès com jo, baixar de 5 graus ja significa fer tots els possibles per no sortir de casa... Imagineu amb 0 graus!
I, de fet, tampoc m'hauria de queixar tant perquè avui he fet una cosa que feia mesos que no feia: prendre el sol.
Com que després de 10 dies sense veure aquella rodona groga i vermella que hi ha al cel, tenia ganes de gaudir-ne, m'he col·locat la taula sota la finestra, l'he obert i he començat a passar apunts i estudiar (dilluns tercer i darrer examen). Com que no feia fred, si no més aviat calor, fins i tot he comès la gosadia d'estar gairebé tota l'estona sense samarreta i al sol.
Pels treballadors de davant de casa devia ser curiós veure un paio amb ulleres de sol i sense samarreta davant l'ordinador durant el parell d'hores que m'ha durat l'invent...
Això sí, és anar-se'n el sol i carda un fred que pela! Ara mateix tenim 2 graus sota 0 i fins demà al matí no tornarem a pujar a positiu. Ja us explicaré si he pogut tornar a fer el meu invent o no.
La veritat és que vivint en un lloc on tens sol més de 250 dies a l'any, no t'adones de com d'important és. La gent està més alegre, tens més ganes de fer coses i de sortir al carrer, etc. Això sí, el fet que l'últim cop que vam tenir sol 3 dies seguits, encara anés en màniga curta fa que avui una mica més i surti al carrer amb un simple jersei. Sort que el seny que sembla que m'està donant el maleït queixal de l'idem (quina setmaneta m'ha donat... dopat (ara que torna a estar de moda) d'ibuprofens fins a les celles) ha fet que a l'últim segon agafés l'abric, els guants i el tub aquest de tela que abriga al coll i que mai he sabut com es diu en català.
En fi, les meves disculpes per la manca d'actualitzacions durant 10 dies. Cada cop tinc menys coses per explicar més enllà del dia a dia. Segurament la propera actualització parlarà de la meva cuina i, sobretot, de la de l'Özgur, el meu company de pis turc. Avanço que s'ha aprimat 7 kg des que és aquí.
Les mares que llegiu això... en fi... no us espanteu quan ho llegiu.
Per cert, presento les meves disculpes oficials a la meva tieta Pilarín i a totes les dones que es van sentir incloses al grup de dones que va dels seixanta-i-molts als setanta-i-pocs que vaig acusar generalitzant fa un parell de blogs. N'hi ha que són autèntiques heroïnes per la vida que porten. Un petó per totes elles.
Fins aviat!
Si, ja sé que tenir mínimes de 2-3 graus sota 0 no és res comparat amb altres llocs, però què voleu que us digui? Per un habitant del Barcelonès com jo, baixar de 5 graus ja significa fer tots els possibles per no sortir de casa... Imagineu amb 0 graus!
I, de fet, tampoc m'hauria de queixar tant perquè avui he fet una cosa que feia mesos que no feia: prendre el sol.
Com que després de 10 dies sense veure aquella rodona groga i vermella que hi ha al cel, tenia ganes de gaudir-ne, m'he col·locat la taula sota la finestra, l'he obert i he començat a passar apunts i estudiar (dilluns tercer i darrer examen). Com que no feia fred, si no més aviat calor, fins i tot he comès la gosadia d'estar gairebé tota l'estona sense samarreta i al sol.
Pels treballadors de davant de casa devia ser curiós veure un paio amb ulleres de sol i sense samarreta davant l'ordinador durant el parell d'hores que m'ha durat l'invent...
Això sí, és anar-se'n el sol i carda un fred que pela! Ara mateix tenim 2 graus sota 0 i fins demà al matí no tornarem a pujar a positiu. Ja us explicaré si he pogut tornar a fer el meu invent o no.
La veritat és que vivint en un lloc on tens sol més de 250 dies a l'any, no t'adones de com d'important és. La gent està més alegre, tens més ganes de fer coses i de sortir al carrer, etc. Això sí, el fet que l'últim cop que vam tenir sol 3 dies seguits, encara anés en màniga curta fa que avui una mica més i surti al carrer amb un simple jersei. Sort que el seny que sembla que m'està donant el maleït queixal de l'idem (quina setmaneta m'ha donat... dopat (ara que torna a estar de moda) d'ibuprofens fins a les celles) ha fet que a l'últim segon agafés l'abric, els guants i el tub aquest de tela que abriga al coll i que mai he sabut com es diu en català.
En fi, les meves disculpes per la manca d'actualitzacions durant 10 dies. Cada cop tinc menys coses per explicar més enllà del dia a dia. Segurament la propera actualització parlarà de la meva cuina i, sobretot, de la de l'Özgur, el meu company de pis turc. Avanço que s'ha aprimat 7 kg des que és aquí.
Les mares que llegiu això... en fi... no us espanteu quan ho llegiu.
Per cert, presento les meves disculpes oficials a la meva tieta Pilarín i a totes les dones que es van sentir incloses al grup de dones que va dels seixanta-i-molts als setanta-i-pocs que vaig acusar generalitzant fa un parell de blogs. N'hi ha que són autèntiques heroïnes per la vida que porten. Un petó per totes elles.
Fins aviat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)