oh, classes!

Sí, es veu que els Erasmus també fem classe i aquestes coses dels estudiants normals i avui m'ha tocat anar a Pordenone (a 50 km i 40 minuts en tren d'Udine) per començar el curs.


A les 7 he tocat diana i cap al tren i la facultat. La facultat és un edifici molt nou (té tot just 4 anys) i es nota en gairebé tot. Té una cosa dolenta: es veu que el que va instal·lar les taules i les cadires era molt alt o anava curt de tot plegat perquè estan tan lluny unes de les altres que és impossible escriure amb l'esquena al respatller. En fi, em tocarà escriure poc o tenir mal d'esquena.

A primera hora tenia dret (o sigui, Diritto a l'informazzione) i oh sorpresa! El professor comença a parlar de Catalunya i que en un seminari vindrà un jurista del Consell de Garanties Estatutàries. Quan ha sabut que som catalans (la Raquel, a dalt a la dreta hi ha el seu blog, i jo) en ha dit que li podem fer els exàmens en català o castellà, que no té cap problema per entendre les dues llengües. Òbviament, intentaré fer-los en italià. Ni que sigui perquè se'ls miri amb bons ulls!
Després de la pausa ha fet propaganda gratuïta de l'independentisme català i de la seva presència a la manifestació del 10-J passat. A més, també té mania als francesos. Collonut!

Després de l'esmorzar-dinar (dinar a la una, no és dinar, és esmorzar massa) i un cop de cap al sol, he començat la classe "de tarda", és a dir, de 2 a 6 de la tarda i que he conegut al segon i últim professor. La conversa ha estat més o menys així:

- Ciao, era solo per dirLa que sono un studente Erasmus
- Ah, ok.
-Grazzie.

Ni un "oh! da dove?" o un "parliami dopo la lezzione". Res. En fi. No tan collonut.
Hem pogut marxar dues hores abans, això sí, cosa que m'ha permès veure la imprescindibilitat d'aconseguir una bicicleta (tinc 30 minuts a peu entre l'estació i la facultat) per arribar a agafar el tren de les 6.20. Ho miraré.

Ara torno a ser al bar amb internet i en breus aniré a veure el Madrid-Espanyol en un dels pocs partits en que no vull que cap dels dos guanyi, tot i que jugant a Madrid i sent l'Espanyol, n'auguro 4...

La propera entrada suposo que serà dedicada al pis, ara que ja som 4 (i encara en falten 2!).

Fins aviat.

el viatge

(Avis: els teclats italians no tenen tots els accents i escric això des de la facultat)

Sortir de casa a les 9 i pico del mati i arribar a "casa" a les 5 de la tarda i a 1300 km de distància és cansat i dur, però es sobreviu.
L'avio ja va sortir amb retard d'El Prat i la vaga de controladors francesos (hi ha algun moment que no facin vaga?) va fer que encara sortis més tard, o sigui que enlloc d'arribar a Venècia a la 1 i poc, vaig arribar a les 2. Bus fins l'estacio i tren cap a Udine. 2 hores.

A Udine vaig demanar on coi parava el pis i la resposta de la dona va ser: "agafa el bus que és una parada".  Una parada! Aquesta gent no sap què son les distàncies. Agafar el bus per 10 minuts a peu... En fi.

El  pis està en un edifici totalment reformat. L'edifici, no el pis. El moment de passar la porta és com viatjar en el temps: del 2010 al 1970 en un segon. Però bé, hi ha gairebé de tot menys internet (fins i tot planxa!) i no em puc queixar. A més està situat en una mena de plaça Lesseps: hi arriben els principals carrers d'Udine.

En fi, quan sàpiga alguna cosa més de la ciutat ja us explicaré el què.

comiats, comiats, comiats

Primer els de la uni, més tard els d'Altafulla, després els amics, la feina i...

... i la més difícil, l'Andrea.


Encara falta la família i ja estarà, ja m'hauré acomiadat de tothom i començarà el viatge de 6 mesos que acabarà al febrer.

En fi, desitgeu-me sort, que no sé si la necessitaré o no.

Fins aviat

A una setmana vista...

Exactament d'aquí una setmana seré al tren que va de Venècia a Udine per poder arribar al meu destí: Piazzale Cella 78. Pel que he vist al Google Maps, es tracta d'un edifici amb la bellesa de l'excelsa arquitectura soviètica. Transportat a la URSS, doncs, em sembla que viuré amb un turc d'Istambul, una espanyola de Còrdova i, suposo, algú altre encara desconegut.

Avui he començat a fer la maleta, ja hi tinc tota la roba d'hivern i poc a poc hi aniré afegint coses.

Ara mateix tinc moltes ganes d'anar-hi però també moltes ganes de quedar-me, suposo que el tràngol de separar-me dels amics, la família i l'Andrea provoca aquesta segona sensació. En fi, suposo que serà com llançar-se al mar des de certa alçada: respirar fons sense mirar avall i saltar...



Benvinguts al blog!