Erasmus, aquella beca que donen als joves universitaris perquè marxin mig any o un any a algun país europeu a estudiar.
Erasmus, aquella beca que serveixe als joves europeus per conèixer altres cultures i idiomes, gent nova. Per obrir la ment, conèixer com pensa la gent que no viu a la mateixa ciutat que tu.
Erasmus, aquella beca que els joves utilitzen per sortir de festa sense parar a costa de l'estat (i bé que fem, que per alguna cosa paguem impostos).
Tot i això, també s'ha d'estudiar, que per alguna cosa ens donen la beca. I això és el que em toca fer avui. Un diumenge avorrit com cap altre, amb els núvols tan baixos com poden en aquest racó d'Itàlia que coneixen com al "pixador d'Itàlia", amb pluja tot el sant dia i la que ens espera i amb ganes de no fer res més que sigui menjar, dormir i existir.
I això és el que he fet avui: m'he llevat a les 10.30 quan encara hi havia la llum del rebedor encesa (la deixem perquè a l'escala no hi ha llum i d'alguna manera hem d'obrir la porta de nit, i perquè sempre ha estat així. És a dir, m'he llevat el primer dels 6 que som al pis i m'he posat a llegir dret constitucional italià, els diferents tipus polítics d'estat i de govern, etc.
Com que encara no tenim wifi a casa, no he pogut fer les típiques parades de "descans" a internet, m'he hagut d'aixecar a veure si la nevera se m'havia omplert per art de màgia, però no, continuava havent-hi la llet, el tomàquet fregit i els nyoquis (pasta de patata).
He tingut sort que a la tarda han vingut el Fede i el Kurro (algun dia parlaré de la gent) i he pogut fer alguna cosa més que maleir la meva sort i llegir una vegada i una altra que les competències normatives i legislatives les marca l'article 117 de la constitució italiana i les competències administratives, el 118.
En fi, me n'hi torno que ja va sent hora. Demà a les 14 és l'hora H. Reso perquè el meu professor entengui que li faig l'examen amb el meu pobre italià (amb aquest puc fer-lo en català si vull) i miri amb millors ulls el meu examen. Em conformo amb un 5 i que no hagi de tornar a estudiar el mateix pel gener.
Fins aviat!
ps: Albert, no tornaré a queixa-me pels accents.
ps2: Gila, algun dia parlaré de les italianes.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
dilluns, 18 d’octubre del 2010
The Black Stuff
Quin bar et deixa les cerveses a 2€, et permet veure el futbol i, a sobre, contracta a un amic com a DJ?
Si, exacte, molts pocs al mon, i un d'ells es el Black Stuff. Bar situat a 10 minuts a peu de casa i que intenta ser el tipic pub irlandes, es a dir, poquissima llum, un deix antic i tot de fusta. Les taules, un dels pocs defectes, son baixes i has de seure en els tamborets mes incomodes del mon. Les parets estan plenes de fotografies de gent desconeguda per mi i de pintades que tampoc tenen massa sentit, suposo que deu ser a causa de l'etilisme que tenien les mans que les van fer. Cal dir que tot i ser aquest tipus de bar, hi ha una cosa que es molt i molt important (tot i que no es exclusiva de cap bar, es per llei): si vols fumar, al carrer. Els no fumadors no tenim la culpa de que altres ho vulguin fer i per tant estem protegits. Diria que a casa aixo sera a partir de l'1 de gener. Massa tard.
Esta regentat pel Giovanni, un italia que sap perfectament que durant l'hivern gran part del seu sou depen dels erasmus que li omplim de tant en tant el bar i ens hi deixem tants quartos, tot i aixo es dels paios mes simpatics que corren per aquest cap de mon i sempre esta disposat a parlar del que sigui, fins i tot dels preus! A mes hi treballen una noia especialment antipatica i un home que sembla molt estirat pero que hi he tingut converses mes que interessants.
Al Black Stuff hi hem organitzat els dimecres universitaris (es a dir, sortim des del dimecres fins al dissabte, tot i que normalment sempre descansem un dia pel mig perque ens cardem vells i no aguantem el ritme), cosa que fa que les meves classes de dijous al mati siguin o una tortura de son o una tortura pensant en el que em vaig perdre la nit anterior.
En fi, disculpes altre cop per la manca d'accents i fins una altra!
Si, exacte, molts pocs al mon, i un d'ells es el Black Stuff. Bar situat a 10 minuts a peu de casa i que intenta ser el tipic pub irlandes, es a dir, poquissima llum, un deix antic i tot de fusta. Les taules, un dels pocs defectes, son baixes i has de seure en els tamborets mes incomodes del mon. Les parets estan plenes de fotografies de gent desconeguda per mi i de pintades que tampoc tenen massa sentit, suposo que deu ser a causa de l'etilisme que tenien les mans que les van fer. Cal dir que tot i ser aquest tipus de bar, hi ha una cosa que es molt i molt important (tot i que no es exclusiva de cap bar, es per llei): si vols fumar, al carrer. Els no fumadors no tenim la culpa de que altres ho vulguin fer i per tant estem protegits. Diria que a casa aixo sera a partir de l'1 de gener. Massa tard.
Esta regentat pel Giovanni, un italia que sap perfectament que durant l'hivern gran part del seu sou depen dels erasmus que li omplim de tant en tant el bar i ens hi deixem tants quartos, tot i aixo es dels paios mes simpatics que corren per aquest cap de mon i sempre esta disposat a parlar del que sigui, fins i tot dels preus! A mes hi treballen una noia especialment antipatica i un home que sembla molt estirat pero que hi he tingut converses mes que interessants.
Al Black Stuff hi hem organitzat els dimecres universitaris (es a dir, sortim des del dimecres fins al dissabte, tot i que normalment sempre descansem un dia pel mig perque ens cardem vells i no aguantem el ritme), cosa que fa que les meves classes de dijous al mati siguin o una tortura de son o una tortura pensant en el que em vaig perdre la nit anterior.
En fi, disculpes altre cop per la manca d'accents i fins una altra!
dimecres, 13 d’octubre del 2010
Si sempre fos igual...
Moments puntuals del cap de setmana passat:
-Divendres.
- Nervis a l'aeroport perquè l'avio de Barcelona feia 15 minuts que havia aterrat i jo seguia esperant.
- Una abraçada.
- Una coixinera.
- Dinar al Pipopa (si, de Pizza, Pollo, Patattine.Glorios nom)
- Casa.
- Castello d'Udine.
- Sopar una pasta brutal.
- Més Udine.
- Una plaça quadrada, uns actors al mig, musica suau, una abraçada, un ball, un peto.
- Gorizia, la ciutat amb menys restaurants del mon.
- Una perruqueria improvisada a casa.
- Un sopar xinès.
- Dilluns.
Aquesta és la crònica del cap de setmana que he passat amb Ella. Ja em perdonareu la brevetat, no acostumo a escriure dels bons moments, no els sé explicar.
Demano també disculpes per la manca d'accents tancats a les O, no en tinc.
-Divendres.
- Nervis a l'aeroport perquè l'avio de Barcelona feia 15 minuts que havia aterrat i jo seguia esperant.
- Una abraçada.
- Una coixinera.
- Dinar al Pipopa (si, de Pizza, Pollo, Patattine.Glorios nom)
- Casa.
- Castello d'Udine.
- Sopar una pasta brutal.
- Més Udine.
- Una plaça quadrada, uns actors al mig, musica suau, una abraçada, un ball, un peto.
- Gorizia, la ciutat amb menys restaurants del mon.
- Una perruqueria improvisada a casa.
- Un sopar xinès.
- Dilluns.
Aquesta és la crònica del cap de setmana que he passat amb Ella. Ja em perdonareu la brevetat, no acostumo a escriure dels bons moments, no els sé explicar.
Demano també disculpes per la manca d'accents tancats a les O, no en tinc.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
la vida (o, sí, sóc un impresentable)
El títol de l'entrada és una manera de demanar disculpes als intrèpids lectors que llegiu això per la lamentable activitat d'aquest blog. No tinc internet a casa i per tant, em passo les poques hores que puc passar pel Visionario (veure més endavant) a mirar coses més útils com videos del youtube o estupideses diverses d'internet.
Dit això, els dies passen lents i inexorables al nord-est italià. Acostumo a llevar-me a alguna hora indecent (el fet de només tenir 2 matins de classe hi ajuda), anar a fer alguna cosa com comprar, fer rentadores o, simplement, passejar; dinar, anar a qualsevol lloc que no sigui la meva habitació durant mitja tarda, esperar per anar al Visionario* a dos quarts de 7 i quedar-me aquí fins a una hora encara més indecent de la que m'he llevat o anar al Black Stuff** o a qualsevol altre lloc que no sigui el llit.
*Visionario: dit del bar situat a 10 minuts a peu de casa en el qual sona una música poc menys que immillorable, amb una terrassa espectacular des de la qual es poden veure les postes de sol i, cosa que el fa simplement espectacular, internet gratis.
**Black Stuff: dit del pub irlandès on es pot veure el Barça, el Madrid i el que sigui, on la cervesa és barata i on l'ambient és collonut.
Tots dos mereixen una entrada per si sols. Més endavant.
Promès.
Dit això, els dies passen lents i inexorables al nord-est italià. Acostumo a llevar-me a alguna hora indecent (el fet de només tenir 2 matins de classe hi ajuda), anar a fer alguna cosa com comprar, fer rentadores o, simplement, passejar; dinar, anar a qualsevol lloc que no sigui la meva habitació durant mitja tarda, esperar per anar al Visionario* a dos quarts de 7 i quedar-me aquí fins a una hora encara més indecent de la que m'he llevat o anar al Black Stuff** o a qualsevol altre lloc que no sigui el llit.
*Visionario: dit del bar situat a 10 minuts a peu de casa en el qual sona una música poc menys que immillorable, amb una terrassa espectacular des de la qual es poden veure les postes de sol i, cosa que el fa simplement espectacular, internet gratis.
**Black Stuff: dit del pub irlandès on es pot veure el Barça, el Madrid i el que sigui, on la cervesa és barata i on l'ambient és collonut.
Tots dos mereixen una entrada per si sols. Més endavant.
Promès.
diumenge, 3 d’octubre del 2010
la ciutat
Pluja, sol, pluja, sol, pluja, sol, pluja, sol; i així ad infinitum és la millor definició d'Udine, o "el pixador d'Itàlia" segons un italià conegut.
El fet que Udine estigui en una plana envoltada dels pre-Alps i enfonsada respecte les terres del voltant fa que els núvols es quedin enganxats aquí sobre i plogui i plogui i plogui. Plou tant que les rentadores triguen 2 dies en assecar-se un cop esteses...
La ciutat en si es prou maca, molt centreeuropea. Tot el centre és amb llambordes (no saben què collons són les revoltes populars aquí, es veu) i les cases tenen les típiques taulades inclinades perquè la pluja i la neu caiguin al carrer.
El centre de la ciutat és Piazza Libertà, on hi ha l'ajuntament i l'Orologgio, un petit campanar amb un rellotge mecànic. Davant hi ha la Loggia del Lionello, un edifici típic de l'arquitectura veneciana. I just al darrere hi ha el Castello de la ciutat sobre un petit turó que diu la llegenda que Carlemagne va fer treure terra d'on avui hi ha la Piazza I da Maggio per aconseguir veure Aquileia (llegit Aqüileia) i el mar des d'Udine. La plaça que hi ha davant el Castello és impressionant.
Si he de trobat algun defecte a aquesta ciutat és un defecte típicament italià i l'única costum italiana que segueixen aquí: condueixen com autèntics sonats. Travessar el carrer és una espècia de suïcidi que he de practicar cada dia, com una ruleta russa.
En fi, algú a qui li agradin les descripcions excessives us explicaria millor com és la ciutat. Jo us n'he fet un esbós.
Fins aviat.
El fet que Udine estigui en una plana envoltada dels pre-Alps i enfonsada respecte les terres del voltant fa que els núvols es quedin enganxats aquí sobre i plogui i plogui i plogui. Plou tant que les rentadores triguen 2 dies en assecar-se un cop esteses...
La ciutat en si es prou maca, molt centreeuropea. Tot el centre és amb llambordes (no saben què collons són les revoltes populars aquí, es veu) i les cases tenen les típiques taulades inclinades perquè la pluja i la neu caiguin al carrer.
El centre de la ciutat és Piazza Libertà, on hi ha l'ajuntament i l'Orologgio, un petit campanar amb un rellotge mecànic. Davant hi ha la Loggia del Lionello, un edifici típic de l'arquitectura veneciana. I just al darrere hi ha el Castello de la ciutat sobre un petit turó que diu la llegenda que Carlemagne va fer treure terra d'on avui hi ha la Piazza I da Maggio per aconseguir veure Aquileia (llegit Aqüileia) i el mar des d'Udine. La plaça que hi ha davant el Castello és impressionant.
Si he de trobat algun defecte a aquesta ciutat és un defecte típicament italià i l'única costum italiana que segueixen aquí: condueixen com autèntics sonats. Travessar el carrer és una espècia de suïcidi que he de practicar cada dia, com una ruleta russa.
En fi, algú a qui li agradin les descripcions excessives us explicaria millor com és la ciutat. Jo us n'he fet un esbós.
Fins aviat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)