la ciutat

Pluja, sol, pluja, sol, pluja, sol, pluja, sol; i així ad infinitum és la millor definició d'Udine, o "el pixador d'Itàlia" segons un italià conegut.
El fet que Udine estigui en una plana envoltada dels pre-Alps i enfonsada respecte les terres del voltant fa que els núvols es quedin enganxats aquí sobre i plogui i plogui i plogui. Plou tant que les rentadores triguen 2 dies en assecar-se un cop esteses...

La ciutat en si es prou maca, molt centreeuropea. Tot el centre és amb llambordes (no saben què collons són les revoltes populars aquí, es veu) i les cases tenen les típiques taulades inclinades perquè la pluja i la neu caiguin al carrer.
El centre de la ciutat és Piazza Libertà, on hi ha l'ajuntament i l'Orologgio, un petit campanar amb un rellotge mecànic. Davant hi ha la Loggia del Lionello, un edifici típic de l'arquitectura veneciana. I just al darrere hi ha el Castello de la ciutat sobre un petit turó que diu la llegenda que Carlemagne va fer treure terra d'on avui hi ha la Piazza I da Maggio per aconseguir veure Aquileia (llegit Aqüileia) i el mar des d'Udine. La plaça que hi ha davant el Castello és impressionant.

Si he de trobat algun defecte a aquesta ciutat és un defecte típicament italià i l'única costum italiana que segueixen aquí: condueixen com autèntics sonats. Travessar el carrer és una espècia de suïcidi que he de practicar cada dia, com una ruleta russa. 

En fi, algú a qui li agradin les descripcions excessives us explicaria millor com és la ciutat. Jo us n'he fet un esbós.

Fins aviat.