Vaig avisar que aquest blog moriria sol, abandonat i sense ningú al seu costat. Està passant, però pel que em queda d'Erasmus, intentaré fer-li aquests últims moments més fàcils i donar-li la mà fins que li hagi de fer l'eutanàsia per evitar que pateixi innecessàriament.
Menys d'una setmana, aquest és el temps que em queda d'Erasmus. 6 dies i 6 nits que estaran envoltats de comiats, festes i spaghetti.
Spaghetti, sí, aquesta pasta allargada i prima que és absolutament deliciosa quan NO N'HAS DE MENJAR PER DINAR I PER SOPAR DURANT 3 DIES SEGUITS per manca d'altres aliments.
Com que sabia que havia de marxar, vaig comprar el menjar just per l'últim mes. I vaig apurar tant que fins una recent injecció de capital estranger, només tenia 1 kilo d'spaghetti per acompanyar carn, peix, pa amb tomàquet i, una mica més i, la llet de l'esmorzar. Sort que ara ja tinc més coses i he deixat els spaghetti de banda per uns dies, sé que tornaran, però ja no serà tan traumàtic.
He de dir que ja me'ls he menjat de totes les maneres possibles: sols amb oli i formatge, amb tomàquet, a la bolonyesa, a la napolitana, a la carbonara, amb peix, amb carn... Però al final cansen, i molt!
En fi, aquesta setmana escriuré abans de marxar cap a Barcelona City i tornar a la rutina casolana (que ara trobo a faltar, no mentiré a l'hipotètic lector).
Aupos, com diuen per l'Ebre.
1 comentari:
Aquests comiats solen ser molt íntims i boirosos, però home, sol no estàs.
Publica un comentari a l'entrada